Gràcies

Sempre resulta dur dir adéu. Em quedo amb allò après, amb tots els moments compartits: els bons i els dolents, amb els meus companys amb qui he viscut moltes coses i he compartit moltes estones.

La tele per mí ha estat la millor escola. Quan vaig arribar i em tremolava la mà quan aguantava el micro i la veu quan feia les preguntes, i ara que això s'ha convertit en el meu equipatge de carrer diari necessito un gir, un canvi.

Aquí m'hi sento com a casa però toca emprendre un nou camí i aprendre coses noves.M'acomiado de tots aquells amb qui he esperat als polítics a les rodes de premsa, a qui he fet entrevistes a qui m'ha fet més preguntes a mí que no jo com a periodista.

Ens seguirem veient al nou programa de Televisió de Mataró que començara el proper dilluns, 31 al vespre, però deixo el 24 hores.
Em va costar comunicar-ho als meus companys, que sé que entenen la meva decisió i per això els dono les gràcies. A ells els animo a continuar treballant com ho hem fet fins ara, perquè sense cap mena de dubte, som els millors, els de sempre i els que cada dia es trenquen les banyes per treure la notícia.

Gràcies per tot el que m'heu ensenyat i fins sempre!!!

De visita

Madrid té personalitat. Una ciutat oberta, acollidora i plena de dinamisme. Un racó gran ple d'edificis enjoiats i circulació intensa on es poden trobar racons de silenci i tranquil.litat. Molts colors i olors que no deixen indiferent. El dia és ple d'oportunitats i d'activitat. La nit és com traslladar-se en un poble en plenes festes, sense vergonyes i amb concverses extranyes. Un altre ambient, una altre gent, tot diferent però agradable.

La sensació de que camines enmig d'una multitud, la majoria com tú estan de visita, altres trepitjen aquells carrers cada dia. Ningú es para, segueixen sense mirar enrera. Però en una plaça trobes a grups de joves ballant, altres asseguts a terra amb un refresc a la mà... tot un circuit.

Com si es tractés d'una gimcana, et guies per un mapa, on tot sembla tan a prop i els quilometres es recorren en segons.

Ja hi he estat dues vegades a Madrid i hi tornaré perquè em desconcerta, m'agrada, m'hi sento còmode.

No és un adéu

Parlar de l’avi Mingu és sinònim d’espontaneïtat, orgull i anècdotes i més anècdotes. Podriem dir moltes coses d’ell, com per exemple destacar la seva passió pel dolç, que li havia costat algunes baralles amb els seus fills.
No era massa amant dels petons i les abraçades, de fet li costava mostrar els seus sentiments, però quan li passava alguna cosa pel cap ho deia sense pensar-ho dues vegades.
Els que el coneixiem sabem que això de les cerimonies no era lo seu per això voliem que avui fós un dia per recordar-lo i per pensar en tot el que ens ha ajudat, el que em compartit… perque sí, som pocs a la familia, però ben avinguts i sempre que ens reuníem trobavem algun moment per una de les seves endevinalles o rodolins.
Ens has ensenyt a estimar un poble, unes terres que no eren les nostres i que amb el pas del anys s’han convertit en una segona llar i això t’ho agraïrem sempre perquè el que ens ha aportat es tan que no es pot explicar amb paraules.

La boina tan a l’estiu com a l’hivern, les ulleres, ja que sense elles no sorties al carrer, i el bastó. Aquesta serà la imatge amb la que sempre et recordarem i que tindrem present sempre que passem pels bancs de davant de l’Ajuntament o de la Plaça Santa Maria.
L’últim dia que ens vam veure a la residència menjaves un tros de pà amb pernil dolç, t’em vas quedar mirant i em vas dir: No està mal; amb aquell somriure tan entremaliat que et sortia per naturalesa. És així com sempre pensarem en tu i com volem que tothom et recordi.
Perquè no tothom té el plaer de tenir un català, manyo de cor com a avi.

Innocents

-Avi, pe´r què és tan dolenta la gent?
-Aquesta és una resposta que per molt que et sembli que un vell com jo et pugui donar és impossible de respondre, Nuria.
-Tú sempre ens dius que no ens fiem de ningú més que dels pares, això és perquè som petits i ens poden fer mal?
-El mal te'l poden fer ara que ets petita i quan siguis gran, encara que et creguis més forta que ningú també. La confiança és algo molt bonic però no es gratis i la gent per molt que prometi, sempre acava actuant per interessos. Per això us dic que no us fieu de ningú.

El meu avi tenia tanta raó... Les paraules se les emporta el vent i quan els interessos i els diners treuen el nas sembla que tot perd el seu significat. Quedar bé és el que compta, fer veure que el que els passa als demés importa, que estem disposats a fer el possible perquè algú no s'enfonsi. Però en realitat tot aquest embolcall està farcit d'incertesa i egoisme, pura façana, que al cap i a la fi només serveix per complir amb el moment.
I nosaltres, tots nosaltres pequem d'innocents, però millor això que viure amb l'angoixa.

Amb 300 ulls

Eren dos quarts de 9 del vespre de dissabte. Tornavem amb el cotxe de Castelldefels per les rondes i vam arribar aquell punt crític en que la carreteres es divideix a dues bandes. La que va en direcció Sabadell/Manresa i la que va a Mataró. Al voler canviar de carril ens vam trobar que venia a tota velocitat un segon vehicle, així que abans de trepitjar línia contínua vam anar frenant i amb l'intermitent posat ens vam esperar a poder fer el canvi. Aleshores un tercer vechicle es va "empotrar" a nosaltres per darrera. Això pot semblar l'escrit d'observacions del parte que vam omplir després del cop o simplement la narració clara i exacte del que va passar.

Encara em fan mal les cervicals i penso diariament en el moment en que vaig sentir l'impacte. Suposo que un ensurt així et marca i sobretot quan la persona que et dóna el cop t'amenaça amb un judici, però clar ell es va quedar sense radiador i suposo que la seva companyia d'assegurances li ha dit que ho te cru i que s'haurà de pagar la reparació.

Mai havia tingut un accident, de fet totes les rallades i els cops del cotxe mel's han fet quan estava aturada o les he fet jo mateixa en algun aparcament.

Ara si que tinc clar que has d'anar amb 300 ulls al volant, no només per tú si no per vigilar què fan els altres.

Perquè els límits de velocitat hi són per fer bonic, els intermitents i les llums d'emergència només serveixen d'ambientació quan es fa fosc i la impaciència és una de les principals qualitats dels ciutadans i companys de circulació.

Gràcies conductors!!!!

Partir de 0

El 29 de juliol vaig tancar la caixeta: la dels nervis, les tensions i els sentiments de impotència. Volia començar les vacances amb un nou somriure a la cara i per això el 30 a les 6 de la matinada marxavem amb el cotxe al poble. Sense cobertura, ni internet vaig tornar a recordar perquè m'agrada tant aquell lloc. Tot és diferent i en només una hora aconsegueixes oblidar tot allò que vols deixar enrere. I després de la desconnexió i les nits plenes de complicitat comença el nou camí. Llibres, fotografíes, records i roba; tot en caixes que omplen un nou espai, els racons de casa meva.
Encara s'em fa extrany posar la clau al pany, obrir la porta i sentir olor de vainilla. Les espelmes són una de les meves passions i ara són una part més del menjador, tenyit de taronja. No m'ha costat acostumar-me a fer rentadores, a cuinar i a netejar, perquè ara estic plena d'il.lusió. Ara tot es nou per mi i no deixo de marcar el número de la mare per veure com haig de fer una cosa i una altre. No m'en avergonyeixo, perque d'ella és de qui millor puc aprendre.
Ara tot te un altre color i després d'aquestes setmanes amb tants canvis torno a ocupar la cadira de la redacció de Televisió de Mataró amb les piles carregades.

Ressaca electoral

Ha passat gairebé un mes des de les eleccions municipals i seguim valorant resultats, parlant de pactes i de situacions rocambolesques en algunes poblacions de la nostra estimada comarca. Dissabte, dia 16 vam fer un gran desplegament per cobrir la constitució dels ajuntaments. Em va tocar anar a Vilassar de Dalt, on la cosa s'esperava prou interessant, tenint en compte que el dia abans el grup que havia de donar l'alcaldia a uns o uns altres havia encaixat la mà amb ambdues parts. Suposo que en els pobles petits aquestes situacions són habituals, però el veure una sala de plens plena de gent, cridant menitder a un polític, doncs no és habitual, si més no va ser l'anècdota del día.

Ara és hora de començar a situar cares i llocs i a familiartizar-se amb els canvis que s'han produït, que no són pocs. Els nous alcaldes, rostres diferents a les regidories i il.lusió per treballar que esperem que no es quedi només en l'entusiasme i es tradueixi en fets, en millores per la nostra ciutat, que durant un mes s'ha tenyit de colors polítics i ha ensombrit aquelles petites coses de cada dia.