Sí, vull

Em costa respirar, crec que m'he engreixat desde la prova del vestit. No ho entenc, he fet bondat, he anat a córrer i els nervis no m'ha deixat ni un sol dia. Potser és que ha de quedar així d'ajustat. Aix...

-Somriu una mica, va que avui és el teu gran dia i estas preciosa

La veritat es que em sento una mica ridícula aqui asseguda al tocador del dormitori dels pares fent veure que em pentino, pero si mai tinc prou temps per poder-ho fer amb aquesta parsimonia!

-Ara tuba't sobre el llit que en farem unes quantes més abans de que entrin la teva mare i la teva germana.

No si us plau! que no entrin que encara em posaré a suar més. Ja li deia jo al Jaume que havia de ser més tard, cap al setembre, que feia massa calor ara... però ell em sembla que tenia ganes d'agafar-se unes vacances de la feina quan abans millor...

-Molt bé, veig que tens calor. Canviarem d'espai, anirem a la terrassa i aprofitant les vistes farem les fotos amb les tres reines de la familia, et sembla?

-D'acord, pot estar bé.

Aquest home es deu pensar que no estic massa entusiasmada, però es que hauria d'estar ell embotit en aquest vestit. Que molt de disseny però comoditat no se que dir-te...

Mmm, quina olor tan dolça! L'àvia ha fet crepes aquest matí per matar els nervis i encara sembla que olori la xocolata. Em recorda al seu primer petó. Tan inesperat. Em va agafar per sorpresa però va ser el petó més tendre que mai m'havien fet. Després li va costar decidir-se però al final mira on estem ara. A punt de passar per l'altar.

Merda! Em sembla que m'he deixat d'encarregar a la Carla que portés ella els recordatoris al restaurant. Potser que la truqui. On és el mòvil?

-Què busques filla?

-El mòvil, on me l'has deixat mare?

Ara no pensis en el mòvil, només has de disfrutar de les fotos, va que quedaran perfectes.

Ostres mare, com et trobaré a faltar. Les nostres converses, les fregues que em fas cada nit a l'esquena quan arribo cansada de la feina, els teus fabulosos plats de macarrons i fins i tot les nostres discusions.

-Molt bé, ja estem...

El timbre! Deu ser en Mario. Pobre, deu estar com una flam. He escollit el més tímid de la colla perquè fós el meu padrí, però es que en el fons és el més sincer, el més amable i el més noble i volia que tingués un paper especial en aquest dia.

Estic plorant?? Ostres nooooo!!! El maquillatge. No, no no, em piquen els ulls.

-Gràcies Mario, ha sigut preciós.

-Et desitjo el Millor Mireia.

-Estàs preparada?

El pare està més cofoi que mai. No estic acostumada a veure'l amb aquest somriure d'0rella a orella i m'encanta que estigui així. Em fa sentir molt feliç.

Ara que estem sols al cotxe camí de l'església penso en tot el que em fet junts, tot el que m'ha ensenyat en aquests anys. Les excursions de diumenge amb bicicleta, les discussions per les notes, els partits del Barça al camp...

-Pare... et trobare a faltar

-Jo també molt. Estàs bé? Ets feliç?

-Molt pare, moltíssim.

Està tot fosc, no veig res de dins, ai! que em trepitjo la cua. No el veig... on es? estarà tan nerviós com jo? Amor... estàs... com t'estimo...

-Sí vull

-Sí vull

Mmmm... ha estat el petó més bonic que m'has fet mai.

Un cafè ben carregat, amb dos terrons de sucre

El Ricard estava assegut a la terrassa de sempre. Aquell migdia havia plogut però a les 4, l'hora del cafè, el temps li havia donat una tregua.

-Un cafè sol, si us plau i no t'oblidis els dos terrons de sucre.

-Ara mateix rei.

L'Eulàlia regentava aquella petita granja desde feia 20 anys i coneixia a tothom del barri. Al Ricard li tenia una especial estima perquè era educat, net, agradable i molt atent. Darrerament però, el notava una mica extrany. No gosava preguntar-li, per no molester, potser pensaria que es posava on no la demanaven.

No deixava de mirar el mòbil i a les 4 i 5 minuts, quan ja s'havien desfet els dos terrons de sucre i començava a remenar el cafè va arribar ella.

Amb una caçadora de pell vermella, ulleres de sol que li cobrien part del rostre i una faldilla negra ajustada que li arribava als genolls. S'havia tallat el cabell i amb el vent la mitja melena se li despentinava amb facilitat.

-Sento el retràs, tenia molta feina i no podia deixar-la a mitges. Veig que ja has demanat. Perdona!! Em pots portar el mateix que al ell si us plau?

-Si senyoreta.

Portava una carpeta de cuir negre amb uns papers. Després d'intercanviar algunes paraules els va treure i els hi va donar al Ricard juntament amb una pluma. La Natàlia era publicista i treballava a Barcelona mitja setmana i l'altre mitja a Madrid, on la seva empresa tenia les oficines centrals.

-Segur que és el que vols?

-Ja ho hem parlat Ricard, això no pot seguir així, ens estem destrossant l'ún a l'atre i encara estem a temps de dónar un gir a les nostres vides.

-Ets tú la que vols donar el gir, jo no vull tirar la toballola tan ràpid després de 6 anys de matrimoni.

-En aquests sis anys no hem estat més de 15 dies junts, exceptuant el viatge de noces, és aquesta la teva idea d'una vida en parella?

-Tots dos sabíem que per les nostres feines seria complicat, això no t'hauria de venir de nou.

-Ricard signa si us plau i no en parlem més. Ja he perdut la il.lusió i la esperança en nosaltres. Ara em vull centrar en mi i també vull que siguem sincers l'ún amb l'altre fent el que més ens convé.

-Ja tens totes les teves coses?

-Si les he passat a recollir aquest matí a les 10, quan havies marxat cap a la feina.

-Això és un adéu definitiu oi?

-És un ádeu a lo nostre sí, però no cal que sigui definitiu a tenir una bona relació d'amistat. Podem deixar-ho en un fins després.

En Ricard va signar els papers. N'hi havia 10 i va passar les pàgines tan lent com va poder perquè aquell moment no s'acabés mai. Ja no hi podia fer res. Estava acabant amb 6 anys de la seva vida amb una signatura. Quan va acabar ella es va aixecar, deixant un parell de monedes sobre la taula. Ell li va aturar la mà.

-Deixa'm que almenys a l'últim et convidi jo.

-Que tinguis sort Ricard, la meva advocada es posarà en contacte amb tú.

Ni un petó, ni una abraçada ni cap senyal d'afecte. No va poder mirar-la als ulls perquè els tapaven aquells dos vidres foscos. La Natàlia va creuar el carrer sense mirar enrera i va girar la cantonada amb rapidesa.

En Ricard es va acabar el cafè i com sempre, a les 5 es va aixecar, deixant 3 euros al platet.

-Fins demà Eulàlia.

-Fins demà Ricard.

Gràcies

Sempre resulta dur dir adéu. Em quedo amb allò après, amb tots els moments compartits: els bons i els dolents, amb els meus companys amb qui he viscut moltes coses i he compartit moltes estones.

La tele per mí ha estat la millor escola. Quan vaig arribar i em tremolava la mà quan aguantava el micro i la veu quan feia les preguntes, i ara que això s'ha convertit en el meu equipatge de carrer diari necessito un gir, un canvi.

Aquí m'hi sento com a casa però toca emprendre un nou camí i aprendre coses noves.M'acomiado de tots aquells amb qui he esperat als polítics a les rodes de premsa, a qui he fet entrevistes a qui m'ha fet més preguntes a mí que no jo com a periodista.

Ens seguirem veient al nou programa de Televisió de Mataró que començara el proper dilluns, 31 al vespre, però deixo el 24 hores.
Em va costar comunicar-ho als meus companys, que sé que entenen la meva decisió i per això els dono les gràcies. A ells els animo a continuar treballant com ho hem fet fins ara, perquè sense cap mena de dubte, som els millors, els de sempre i els que cada dia es trenquen les banyes per treure la notícia.

Gràcies per tot el que m'heu ensenyat i fins sempre!!!

De visita

Madrid té personalitat. Una ciutat oberta, acollidora i plena de dinamisme. Un racó gran ple d'edificis enjoiats i circulació intensa on es poden trobar racons de silenci i tranquil.litat. Molts colors i olors que no deixen indiferent. El dia és ple d'oportunitats i d'activitat. La nit és com traslladar-se en un poble en plenes festes, sense vergonyes i amb concverses extranyes. Un altre ambient, una altre gent, tot diferent però agradable.

La sensació de que camines enmig d'una multitud, la majoria com tú estan de visita, altres trepitjen aquells carrers cada dia. Ningú es para, segueixen sense mirar enrera. Però en una plaça trobes a grups de joves ballant, altres asseguts a terra amb un refresc a la mà... tot un circuit.

Com si es tractés d'una gimcana, et guies per un mapa, on tot sembla tan a prop i els quilometres es recorren en segons.

Ja hi he estat dues vegades a Madrid i hi tornaré perquè em desconcerta, m'agrada, m'hi sento còmode.

No és un adéu

Parlar de l’avi Mingu és sinònim d’espontaneïtat, orgull i anècdotes i més anècdotes. Podriem dir moltes coses d’ell, com per exemple destacar la seva passió pel dolç, que li havia costat algunes baralles amb els seus fills.
No era massa amant dels petons i les abraçades, de fet li costava mostrar els seus sentiments, però quan li passava alguna cosa pel cap ho deia sense pensar-ho dues vegades.
Els que el coneixiem sabem que això de les cerimonies no era lo seu per això voliem que avui fós un dia per recordar-lo i per pensar en tot el que ens ha ajudat, el que em compartit… perque sí, som pocs a la familia, però ben avinguts i sempre que ens reuníem trobavem algun moment per una de les seves endevinalles o rodolins.
Ens has ensenyt a estimar un poble, unes terres que no eren les nostres i que amb el pas del anys s’han convertit en una segona llar i això t’ho agraïrem sempre perquè el que ens ha aportat es tan que no es pot explicar amb paraules.

La boina tan a l’estiu com a l’hivern, les ulleres, ja que sense elles no sorties al carrer, i el bastó. Aquesta serà la imatge amb la que sempre et recordarem i que tindrem present sempre que passem pels bancs de davant de l’Ajuntament o de la Plaça Santa Maria.
L’últim dia que ens vam veure a la residència menjaves un tros de pà amb pernil dolç, t’em vas quedar mirant i em vas dir: No està mal; amb aquell somriure tan entremaliat que et sortia per naturalesa. És així com sempre pensarem en tu i com volem que tothom et recordi.
Perquè no tothom té el plaer de tenir un català, manyo de cor com a avi.

Innocents

-Avi, pe´r què és tan dolenta la gent?
-Aquesta és una resposta que per molt que et sembli que un vell com jo et pugui donar és impossible de respondre, Nuria.
-Tú sempre ens dius que no ens fiem de ningú més que dels pares, això és perquè som petits i ens poden fer mal?
-El mal te'l poden fer ara que ets petita i quan siguis gran, encara que et creguis més forta que ningú també. La confiança és algo molt bonic però no es gratis i la gent per molt que prometi, sempre acava actuant per interessos. Per això us dic que no us fieu de ningú.

El meu avi tenia tanta raó... Les paraules se les emporta el vent i quan els interessos i els diners treuen el nas sembla que tot perd el seu significat. Quedar bé és el que compta, fer veure que el que els passa als demés importa, que estem disposats a fer el possible perquè algú no s'enfonsi. Però en realitat tot aquest embolcall està farcit d'incertesa i egoisme, pura façana, que al cap i a la fi només serveix per complir amb el moment.
I nosaltres, tots nosaltres pequem d'innocents, però millor això que viure amb l'angoixa.

Amb 300 ulls

Eren dos quarts de 9 del vespre de dissabte. Tornavem amb el cotxe de Castelldefels per les rondes i vam arribar aquell punt crític en que la carreteres es divideix a dues bandes. La que va en direcció Sabadell/Manresa i la que va a Mataró. Al voler canviar de carril ens vam trobar que venia a tota velocitat un segon vehicle, així que abans de trepitjar línia contínua vam anar frenant i amb l'intermitent posat ens vam esperar a poder fer el canvi. Aleshores un tercer vechicle es va "empotrar" a nosaltres per darrera. Això pot semblar l'escrit d'observacions del parte que vam omplir després del cop o simplement la narració clara i exacte del que va passar.

Encara em fan mal les cervicals i penso diariament en el moment en que vaig sentir l'impacte. Suposo que un ensurt així et marca i sobretot quan la persona que et dóna el cop t'amenaça amb un judici, però clar ell es va quedar sense radiador i suposo que la seva companyia d'assegurances li ha dit que ho te cru i que s'haurà de pagar la reparació.

Mai havia tingut un accident, de fet totes les rallades i els cops del cotxe mel's han fet quan estava aturada o les he fet jo mateixa en algun aparcament.

Ara si que tinc clar que has d'anar amb 300 ulls al volant, no només per tú si no per vigilar què fan els altres.

Perquè els límits de velocitat hi són per fer bonic, els intermitents i les llums d'emergència només serveixen d'ambientació quan es fa fosc i la impaciència és una de les principals qualitats dels ciutadans i companys de circulació.

Gràcies conductors!!!!