Quan res és el que sembla

Ho tenia tot a la vida, tothom l'envejava. Era bonica, intel.ligent i havia aconseguit fer-se respectar a l'empresa familiar on la majoria eren homes. Vivia en un pis al centre de Barcelona, entre el carrer Aragó i Passeig de Gràcia i la seva jornada laboral no tenia horaris. Els seus vicis eren el cafè i la roba de marca. El temps lliure el dedicava a les amigues i a les escapades a la casa de la Vall d'Aràn; un refugi on més d'una vegada havia portat les seves conquistes més serioses. Una dona forta d'aquelles que tothom es mira quan caminen pel carrer, de les que no tenen por i sembla que per elles no passin els anys. El mòvil no parava de sonar, i ella pacientment responia totes les trucades amb avidesa i interès. Mai no es borrava el somriure del seu rostre, ni tan sols quan havia estat més de 12 hores a la oficina tancada.
Però la Bàrbara no es sentia així, tenia por de tantes coses... de quedar-se sola per sempre, de ser invisible a l'amor, de perdre als pares i als germans que no tenia temps de disfrutar, de ser només passatgera per a tots els amics que l'envoltaven i als que amablement sempre pagava les copes i convidava als privats dels locals. Tenia por de ser només un espectre, una imatge i no algú en qui confiar i amb qui compartir no només paraules enmascarades i falses.
Per això es refugiava en el treball, perquè li donava tota la seguretat que ella no tenia, perquè la feia sentir única i indispensable. Quan miraba pel.lícules sola a casa s'enfonsava en un mar de llàgrimes pensant que totes aquelles històries tan reals per ella eren tan llunyanes i que no es podia identificar amb cap dels personatges que veia a la pantalla. I en aquells moments, al sofà i entre un mar de mocadors de paper, es donava compte de que no ho tenia tot, de que no tenia res... de que es sentia buida i sola.
Fins que un divendres a la nit es va posar a escriure en una llibreta frases sense sentit, noms que feia temps que no pronunciava i al cap de dues hores havia tornat a planificar la seva vida, com si es tractés d'un mes laboral...va estripar el full, va apagar el mòvil, va omplir la bossa amb dues mudes, va agafar el passaport, el moneder i va tancar la porta d'un cop. Les claus, es van quedar dins.