El despertar d'un somni (III)

-Menja a poc a poc, mastega...no vulguis córrer. Només fa dues setmanes que t'has despertat, el doctor ja et va dir que seria un proccés lent...

L'Eduard se la mirava amb els ulls plorosos. Nit i dia. Sempre era allà i no recordava encara el seu nom. Els seus cabells rossos sempre recollits en una cua de cavall, els ulls verds que li feien una mirada tan intensa, la seva olor... durant tots aquells dies havia estat al seu costa, llegint llibres en veu alta, cantant cançons en veu baixa, explicant-li coses de la seva vida, intentant-li fent recordar que en alguna ocasió havien compartit una vida.

Es sentia cansat, tenia ganes de marxar d'aquella habitació, es sentia descol.locat i la sensació de no recordar res d'abans de despertar-se encara el feia sentir-se més indefens.

-Bon dia Eduard, Laia- el doctor Cartagena feia dues hores que havia passat a fer la visita rutinària dels matins, però ara ja s'havia tret la bata i duia el maletí i uns sobres amb unes radiografies a la mà.

-Doctor...al final creure que no pot viure sense nosaltres- la Laia va somriure i va comrpobar si la seva petita broma havia fet somriure al l'Eduard, que mantenia la seva mirada fixa a la finestra. -Com et trobes Eduard? Veig que et tenen mimat aquestes enfermeres eh?...t'han portat un bon dinar.. Laia pots sortit un moment fora si us plau?

-Sí...Ara torno Eduard...mastega a poc a poc d'acord?

L'Eduard no va fer cap mena de gest i va seguir immòbil en la mateixa posició.

-Passa alguna cosa Doctor?

-No, simplement volia saber com estàs tú. Des de fa 3 mesos et veig aquí nit i dia. Em preocupo per com estàs. Pensa que el proccés de recuperació de l'Eduard serà molt lent, inclús pot durar anys i no se si en aquest sentit tú...

-Doctor, sé quina és la situació i jo he optat per no deixar-lo sol. Estic segura que ell tornarà a ser el que era ifare tot el que estigui a les meves mans perquè així sigui.

-He pensat en traslladar-lo en un centre que és a prop d'aquí. És un nou edifici que pertany a la mateixa clínica on hi ha les persones amb patologies psicològiques que requereixenatencions especials i una dedicació constant. Hem parlat amb la seva germana i hi està d'acord, però creia convenient comentart'ho a tu també. De fet ella mateixa m'ha demanat que ho fés.

-Això pot representar algún trasbals per ell? El pot desorientar encara més del que esta?

-Crec que per ell pot ser positiu perquè es sentirà més còmode en un lloc on tindrà més espai i les condicions són més diferents, a méstambé et permetrà a tú poder fer la teva vida.

Des d'aquell dia en que havia rebut la trucada no havia tornat a la oficina. Tenia moltes vacances acumulades així que se les va demanar i amb unes trucades i uns mails va resoldre alguns temes pendents amb els seus socis. Va desconnectar la pda i no va tornar a obrir el correu de la feina. L'Albert era de viatge desde feia dues setmanes exactament. Estava previst que marxés amb ell,ja que en tenia per uns mesos, però havia decidit quedar-se. El seu marit no estava massa conforme amb la decisió, però ella es va negar a deixar l'Eduard en aquelles condicions.La germana de l'Eduard l'havia visitat un parell de vegades, el preu dels vols no li permetia fer-ho amb més constància, a més tenia una filla de 2 anys, cosa que no la permetia estar masses dies a Barcelona. Quan va entrar altre vegada a l'habitació va veure com el Doctor Cartagena sortia per la porta de la clínica i pujava a un cotxe negre que estava aparcat just davant de la porta d'urgències. Era el Seat Ibiza de la Sara Castillejos: l'enfermera del torn de matí amb la que la Laia havia agafat tanta confiança. Era una noia molt agradable, tenia 32 anys i feia 4 que treballava allà. Tot i que ella mai en parlava la seva història amb el Doctor Cartagena la feia patir. Vivien junts des de feia poc temps però des d'aleshores tot havia canviat i semblava que les coses no funcionaven com sempre. La Laia no es veia en cor de preguntar, de fer tots dos eren molt discrets i per tant potser era massa descarat donar qualsevol opinió. Però en aquells moments eren les dues persones que, a part de l'Eduard, sentia mésproperes. L'Eduard no s'havia acabat la poma. S'havia quedat adormit. Els calmants el deixaven aixafat...

-Aviat marxarem d'aquí Eduard...

Va tornar a obrir el llibre, per la pàgina 321 i va seguir llegint en veu alta.