El despertar d'un somni IV

-Doctor Cartagena, passi per l'habitació 315, si us plau.

La veu de l'enfermera Castillejos sonava alta i clara. El Doctor ja era a la tercera planta quan va sentir l'avís.Va accelerar el pas i va mirar enrere per veure si veia la Sara. Res.

Feia dos dies que no parlaven, 48 hores de guàrdia esgotadores i una petita picabaralla havien provocat una situació que ja s'havia repetit en diferents ocasions els últims mesos.

-Laia, he vingut tot lo depressa que he pogut.

-No se que li passa, des de fa 10 minuts ha començat a adormiscar-se més de lo normal, a la pantalla surten bé les constants però quan li parlo o l'intento despertar no reacciona...jo...

-Necessito que surtis de l'habitació.

La Laia no podia contenir el plor. El passadis era avui encara més fred i gris que mai. Cap cadira, ningú esperant fora les habitacions i només amb una cosa al cap: no el podia tornar a perdre. L'estava recuperant. No podia marxar altre vegada. Les últimes setmanes la recuperació anava a molt bon ritme, i quan eren a punt de traslladar-lo a l'altre edifici tot es tornava a girar.

L'Eduard seguia sense recordar tot el que havien viscut junts, però ja somreia, ja li parlava de forma més familiar, tot era més tranquil. L'Albert encara era fora i les trucades diàries s'havien convertit en correus setmanals. EL seu marit no havia dubtat en marxar sense ella i la Laia en cap moment li va voler impedir. Es passava les hores a l'hospital i feia dies que no quedava amb ningú. Al mòvil cada vegada menys trucades i missatges, i es que la situació l'havia absorbit. No volia saber res de la feina; s'acostava la fi del projecte i el seu company n'havia pres el mando gairebé sense indicacions. Ella confiava en ell i en que tot sortiria bé. Però no podia deixar de pensar en l'Eduard i en com seria una vida sense ell de nou, ara que l'havia recuperat.

Feia una hora que el Doctor Cartagena se l'havia endut a quiròfan. Una intervenció d'urgència. Semblava greu. La Laia era al vestíbul fumant una cigarreta,i mentre mirava com passaven les ambulàncies va sentir que algú li tocava l'espatlla.

-Laia, estàs bé?

-Sara...sí, fa una hora que han entrat i ningú em diu res...estic començant a pensar malament.

-Tranquil.la, el Doctor Cartagena és el millor en aquest tipus d'intervencions. L'Eduard està en les millors mans i estic segura de quese'n sortirà. Estava evolucionant de forma gairebé miraculosa, però en casos com el seu a vegades hi ha alguns ensurts.

-Doncs espero que només es quedi en això, en un ensurt...

-Laia quants dies fa que no vas a dormir a casa?

-Fa més d'un mes que no dormo al meu llit. M'he agafat una habitació a la pensió que hi ha aquí al costat, per estar més a prop de l'Hospital, per si hi ha alguna urgència.

-Doncs no crec que això sigui bo, necessites desconnectar una mica.

-Sara, des que em van dir que l'Eduard estava en aquesta situació, no vaig dubtar ni un moment que havia de ser amb ell, ajudar-lo en tot. Perquè amb tota seguretat se que és el que ell faria per a mi i perquè és la persona a la que més he estimat en aquesta vida.

-Però...el teu marit.

-L'Albert és fora, la nostra relació mai ha estat per tirar cohets i sincerament és el que menys em preocupa ara.

-Però si l'Eduard se'n surt d'aquesta t'hauràs de plantejar algunes coses i per això crec que potser seria convenient que et prenessis uns dies de desconnexió i de relx.

-Ara el que vull es que el Doctor surti per aquesta porta i em digui que està tot bé. Que demà podrem traslladar a l'Eduardal centre nou, tal com estava previst i que tot anirà bé. Fins que no arribi aquest moment no puc pensar en una altre cosa.

Just va acabar de dir aquestes paraules, la porta verda es va obrir. El Doctor Cartagena vestia l'uniforme de quiròfan. Es va treure les proteccions del cap i els guants i els va llençara la primera paperera que hi havia al passadís. La Laia li va voler analitzar la cara o la mirada per veure si veia algun indici del que passava. El cor se li va accelerar en un moment.

-Laia, ha estat molt complicat... les seves constants eren molt baixes i hem hagut de reanimar-lo dues vegades amb càrregues molt fortes. La Laia no es podia moure, se li van tensar tots els músculs del cos i no podia apartar la mirada dels ulls del Doctor, buscant un bri d'esperança.

-Tranquil.la. L'Eduard és molt fort. Ha superat aquest ensurt, però no descartem que pugui tornar a tenir una recaiguda en les properes hores, per tant,el que farem és contolar-lo una setmana més aquí i després valorarem de nou el seu trasllat.

-Ell està conscient?

-Sí, de fet, aquest és l'altre tema, està més que conscient, de fet el primer que ha fet quan ha obert els ulls ha estat preguntar per a tú.

-Per mi?

-Sí, el pots entrar a veure, està a la UCI.

El Doctor Cartagena va desviar un segon la mirada per buscar els ulls de la Sara, que s'havia aixecat i semblava que tenia la intenció de deixar-los parlar i marxar.Abans que marxés, ell li va agafar la mà i la va aturar just al seu costat. Quan la Laia ja estava preparada per entrar a la UCI, es va avançar uns passos. El Doctor l'havia d'acompanyar.

-Sara, fa masses dies que dura això, no pots continuar evitant la situació.

-Quina situació? Això no es cosa meva només, i aquest no és el moment de parlar-ne.

-T'espero per dinar al mejador

-D'acord.

El Doctor Cartagena feia cara de cansat i amb mirada trista i de preocupació es va acostar a la Laia, li va posar una mà sobre el braç.

-Laia, tot anirà bé. N'estic segur.

-Això espero Doctor, això espero.

Dins la UCI hi feia més fred, l'habitació de l'Eduard estava tancada. Va obrir la porta amb molta cura.

-Eduard...sóc jo. Ja sóc aquí.

-Laia, perquè has tardat tant en tornar?

-He estat aquí tota l'estona Eduard, he estat aquí sempre.

-Quan he obert els ulls no hi eres i creia que ja no tornaries.

-Mai et tornaré a deixar sol. T'ho prometo.

Li costava parlar, però se'l entenia clarament...Li va besar la mà.

-Com et trobes?

-Millor que mai, ara millor que mai.Quan marxem d'aquí?