De 9

No tinc por als canvis, no tinc por a arriscar-me, no tinc por a sentir, no tinc por a viure...

Eren les primeres paraules de la seva carta. El pis era buit. Només quedava una taula rodona i dues caixes de cartró plenes dels objectes que feien evidents 6 anys de convivència. Ja no quedava res d'ella. La seva olor havia marxat, s'havia evaporat i tot estava en silenci.

Els diumenges hi havia poc trànsit i per això li havia dit al transportista que vingués aquell dia a buscar els paquets. Abans de tancar la porta per última vegada i deixar les claus al propietari del pis va voler donar una última ullada a les dues habitacions i al bany, per si es deixava alguna cosa important.

-Això ja no funciona Narcís, fa temps que res és el mateix, que ni tu ni jo som els mateixos

-La Berta s'eixugava les llagrimes amb un mocador de paper. Tenia els ulls irritats i es contenia per no muntar un drama.

-M'enganyes? És això? Hi ha una altre persona? T'has enamorat d'algú altre?

-No hi ha cap altre persona. Això és només entre tú i jo. Fa massa temps que no som una parella, que només compartim aquet pis i alguns moments per compromís, però jo he perdut la il.lusió i les ganes de lluitar per una relació que crec que no té futur.

-No entenc res. Que he fet malament? No puc fer res per arreglar-ho? Jo he intentat donar-te tot el que necessitaves.

-Tot no Narcís, saps que tot no, el que jo més necessitava ere sentir-te a prop meu, tenir-te al costat. I desde fa tres anys em sento més sola que mai al teu costat.

La finestra del dormitori estava entreoberta i la persiana abaixada. El Narcís recordava la última conversa de més de dos minuts que havia mantingut amb la Berta. Va tancar la porta de cop i es va dirigir al bany. Sense cap rastre de la col.lecció de perfums i cremes, o el secador mal posat al calaix que no tancava. No hi havia res d'ella tampoc allà.

-Em pots passar la tovallola?-La Berta sortia de la dutxa mentre ell s'afeitava.

-Sort que estic aquí si no que faries? Sempre et passa el mateix...

-Doncs quan no hi ets surto despullada i l'agafo sense problemes.

El Narcís se la va mirar dolçament i ella li va respondre el gest amb un somriure. Ell s'hi va acostar amb la toballola a la mà i li va fer un petó als llavis, ella es va quedar quieta, sense respondre amb cap moviment. Va agafar la toballola i es va tapar de seguida.

-Fa temps que no fem l'amor

-Aquestes coses van com van Narcís, últimament mai coincidim i...la vertitat que hi ha temporades de tot.

-Abans no hi havia excuses, qualsevol moment era bo...tinc la sensació de que estàs distant, de que ja no t'agrado. No em mires, gairebé no em toques i quan m'acosto a tu et mostres freda i distant.

-Ho sento...no puc evitar estar així i no em preguntis perquè. A més ara no és el moment de parlar-ne. Arribo tard a la feina.

-I quan serà el moment?

-Aquest vespre sopem junts. Anem al restaurant xinès de la cantonada?

-D'acord.

Quan recordava aquells moments sentia vergonya d'ell mateix. Va mirar el rellotge. Les 12 del migdia. El transportista arribava mitja hora tard. Quan es disposava a trucar-lo des del mòvil va sentir com arribava el camió i aparcava just a l'entrada de l'edifici. Només li quedava una habitació per revisar. El despatx. Una ullada ràpida. Res. S'havia endut els mobles al seu nou pis. Ell es quedava amb la resta, els hauria d'encabir en un apartament que era la meitat del pis, però ell sol no es podia permetre res més.

-I el pis?

-Jo marxaré, no em vull quedar aquí. Necessito començar de nou i amb el meu sou no em puc permetre pagar aquest pis.

-Però, haurem de parlar del contracte amb el llogater.

-Parlerem amb ell la setmana vinent. Tu t'hi vols quedar?

-No hi he pensat, m'ha agafat tot de sorpresa Berta, tú sembla que ho tens tot decidit.

-Un dels dos havia de prendre la decisió Narcís, això ja s'estava fent insostenible.

Feia una setmana i mitja que la Berta havia marxat de casa. Havia deixat les seves claus sobre el marbre de la cuina i la carta. No estava ressentit, només es sentia buit, li faltava alguna cosa, no li sortien les llàgrimes però tenia un nus a la gola.

"Ja no formo part de la seva vida, ja no sóc important per ella, ja no som els dos, estic sol. M'he quedat sol".

Va tancar la porta del pis per última vegada, es va quedar uns minuts parat al replà de l'escala i sense mirar enrere ni una sola vegada va sortir del número 9 del Carrer Galicia.