El despertar d'un Somni V (Desenllaç)

Tres quarts de dotze del migdia. Abans de fer la última ronda del matí per la planta 4 la Sara es va aturar al servei per eixugar-se la suor que li corria pel front. Un problema elèctric havia deixat l'hostpial sense aire acondicionat i cada vegada es feia més insoportable. Molts dels pacients havien estat traslladats a habitacions més fresques de la primera planta.

Feia 3 dies que dormia a casa de la seva mare. La situació amb el Doctor Cartagena no havia empitjorat, simplement seguia igual. Sense comunicació i sense res a dir-se. No entenia el perquè d'aquell malestar. Només sabia que des que havien tornat del viatge a Suècia tot era diferent. "Vols que en parlem?", aquesta era la frase que ell li repetia una vegada i una altre, suposava que com a mecanisme d'autodefensa i per simular estar preocupat per la relació, però ella no tenia res de que parlar.

Va sortir del lavabo; encara havia de canviar la via de la pacient de l'habitació 416. Al final del passadis va veure a la Laia i s'hi va acostar.

-Aquest matí he passat a veure l'Eduard, està molt millor i a tu et veig molt bona cara, sembla que tot va endavant.

-Sí, precisament avui fa mig any de l'accident i pensar com estava i que demà finalment li donen l'alta, no m'ho puc creure.

-Jo sabia que tot acabaria bé. L'Eduard hi ha posat la força de voluntat i tu l'esperança i els ànims i això fa molt.

-Doncs, sí la veritat es que ha estat molt dur, però ho hem aconseguit. Ja hem trobat un centre a prop de casa on podrà fer una bona recuperació. Cada dia estarà amb un especialista als matins i a la tarda anirà a fer tallers per treballar la parla i la memòria.

-Me'n alegro tant Laia... tot i així és una pena no poder trobar-te tan pels pasadissos, has estat una gran companyia durant aquest temps.

-I ara! Per això estàn els telèfons Sara! Anirem quedant d'acord? Almenys aixi et mantinc al dia de tot com evoluciona. Per cert... tu com estas?

-Doncs igual Laia, sembla que això no tira endavant i la veritat es que ja no hi dedico masses esforços.

-Potser us haurieu d'asseu-re a parlar. Us cal, almenys per aclarir que voleu fer. No podeu estar així sempre, si heu de prendre una decisió que sigui com abans millor.

-Sí, ho se...Però com parles amb algú d'una cosa que no saps? Reament no hi ha cap problema concret, són sensacions...

-És complicat...però ho has de fer Sara, per tu i per ell, serà difícil però segur que t'anirà bé.

-Sí tens raó...parlare amb ell. Gràcies Laia i t'agafo la paraula de seguir trucarnt-nos eh!

Es van abraçar durant uns minuts i es van acomiadar amb dos petons. La Laia havia deixat el pis on vivia amb l'Albert i s'havia traslladat al seu apartament de soltera. El seu marit s'havia quedat a l'estranger en un projecte i després de llargues converses havien decidit que el millor era divorciar-se. Ell no havia posat massa resistència. La Laia estava segura que tenia una amant, però no l'afectava, de fet era normal que el seu home busqués en els braçós d'una altre dona el que ella no li havia donat en molt de temps, de fet, fins i tot dubtava que mai n'hagués estat enamorada. Va entrar a l'habitació. L'Eduard, era dret davant la finestra; s'havia tret el pijama i portava una camisa negra i uns texans. La cicatriu ja no era tan evident i s'aguantava amb només una muleta.

-Hola Preciosa, preparada?

-Eduard, però si fins demà no marxem?

-Ho se, però he pensat que com que es la última nit que passo a l'Hospital això es mereix una celebració, un comiat d'aquestes 4 parets, no creus?

-I que vols que fem? Que baixem a sopar al restaurant? Crec que avui al menú hi ha peix...

-He pensat en algo millor. Anem?

-Por em fas...Saps que no pots sortir de l'hospital encara, no comencis a fer bogeries que fins ara anavem molt bé.

-No diguis ximpleries dona...

La va agafar de la mà i ella el va seguir. L'ascensor va pujar fins l'últim pis. La llum entrava amb força per la finestra; la Laia no havia estat mai en aquell lloc des dels mesos que feia que pràcticament vivia a l'hospital i es sorprenia que L'Eduard ho conegués, potser fins i tot estava prohibit pujar fins allà dalt; es va començar a sentir una mica malament, com si estigués fent una malifeta.

-No facis aquesta cara Laia, que no estem fent res de l'altre món.

-D'acord...

L'Eduard va obrir decididament una porta d'acer que donava a un espectacular terrat, i enmig hi havia una taula perfectament muntada, amb espelmes, un centre de flors i dos plats tapats. La Sara es va mirar incrèdula a l'Eduard...

-Però, com?

-No et preguntis com, simplement gaudim d'aquest moment, ja t'he dit que ens hem d'acomiadar de tots aquests mesos difícils que hem viscut i hem de tornar a començar de la millor manera.

-Sí, tens tota la raó Eduard, però no deixa de sorprendre'm

-Això és és el que sempre has dit que t'agradava de mi no? Que mai deixo de sorprendre't

-Eduard... gràcies, no m'ho esperava pas. La veritat es que m'encanta veure't tan il.lusionat, va arribar un momenten que vaig pensar que havies perdut totes les esperançes de recuperar-te i que no tornaria a ser mai el mateix.

-Doncs no ha estat així i saps per què? Perquè tu has estat amb mi en tot moment i m'has fet creure en mi mateix i m'has ajudat a recordar qui sóc. Laia, vaig veure la mort, em va passar per la cara i ara em sento com si hagués tornat a néixer o com si el temps no hagués passat desde la última vegada que ens vam separar. Crec que ha estat una senyal, una senyal molt cruel i dura, però que ens ha portat fins on som ara i que ens dona una segona oportunitat.

-Vols dir com a parella?

-Vull dir com a tú i jo, com el nosaltres que haviem estat però sense enmirallar-nos en el passat, només veig futur amb tú.

-Jo...la veritat es que...mai he deixat d'estimar-te i no me'n vaig donar compte fins que et vaig veure tumbat al llit, ple de ferides i amb un fil de vida... em sap greu haver desconnectat de tu durant aquests anys, se que no he fet les coses bé...

-Laia, calla. Li va posar el dit als llavis, s'hi va acostar i la va besar, com la primera vegada; en aquella estació de tren quan tan sols tenien 18 anys.