“Entre taronja i vermell, el cel va canviant de color. L’únic soroll que hi ha: el de les onades, que entremaliades juguen i competeixen per mullar més tros de sorra. No queda quasi ningú a la platja, només unes ombres llunyanes aprofiten les últimes hores de llum per fer l’últim bany de la tarda. Fa dos dies que no dormo, que no tanco els ulls. Però no tinc son, no tinc ganes, només penso en que no et tornaré a veure. Vas marxar sense acomiadar-te. Al matí em vas fer un petó, mentre aprofitava els cinc minuts sota els llençols, em vas acariciar el cabell i em vas dir: Bon dia Preciosa. Les teves últimes paraules dirigides a mi. Ni tan sols se quins pantalons t’havies posat, ni si havies agafat una camisa planxada. El so de les claus, el casc de la moto i la porta que es tancava darrera teu per última vegada. Ara està tot buit. Només hi ha silenci i tot es ple de coses teves, de la teva olor, però tu has marxat i m’has deixat sola.
Ni les abraçades, ni les llàgrimes ni les paraules de condol que m’han acompanyat aquests dos dies em serveixen de res. No vull viure, sense tu no en se. Ningú me n’ha ensenyat i no en vull aprendre. Perquè ja res es mou dins meu, perquè tot i estar mig nua i amb al cabell moll no tinc fred, perquè no sento cansament, ni tan sols dolor. Em costa fins i tor moure la mà per escriure aquestes paraules. He buidat una ampolla de cervesa Guinness (la teva preferida), he pensat posar-hi aquesta carta i llençar-la a l’aigua, perquè marxi ben lluny, perquè amb ella també marxin les pors i la ràbia. El que a mi ja ni tan sols hem queda després d’haver-ho esgotat tot les últimes hores. I dins meu hi ha tantes llàgrimes que encara no han sortit, que no vull que surtin…que no deixaré que surtin. Perquè ja ni tan sols això te sentit.
Sóc egoista, sóc plena de covardia. Sí, però si tu no ets en aquest món prefereixo, no ser-hi jo tampoc. Perquè la vida és pels valents, pels que lluiten, pels que saben trobar un nou camí. Però jo ja no sóc aquella noia decidida que vas conèixer quan teníem 20 anys. Jo vaig morir fa dos dies; en el mateix instant en que una veu desconeguda em deia que havies perdut la vida en un accident. Jo també vaig deixar de respirar, el meu cor va deixar de bategar i el meu cap ja no era en aquest món, volia marxar. Volia marxar amb tu. Espera’m. Espera’m per tornar-me agafar entre els teus braços, per tornar-me a acariciar cada racó del meu cos, per tornar a dir el meu nom mentre fem l’amor. Estimo la vida, sí; però t’estimo més a tu i ja no hi ets…”

Una tarda qualsevol d’un dia qualsevol una ampolla va arribar a la platja i dins hi havia aquesta carta…